• ca
  • en
  • fr
  • es

Cistitis Aguda

Especial èmfasis en les cistitis de repetició. Té criteris de Cistitis de Repetició aquella pacient que ha presentat més de 3 infeccions en un any, i precisa de l’avaluació d’un uròleg per descartar algun problema que en justifiqui la repetició, així com d’un tractament per la fase aguda i avaluar un eventual tractament preventiu. Aquesta patologia afecta freqüentment a dones sexualment actives d’entre 20 i 50, però també pot passar en les que no són sexualment actives i en les nenes. Els adults grans també estan en alt risc de desenvolupar cistitis, amb una incidència molt més gran que en persones més joves. La cistitis és poc comú en els homes. Més del 90% dels casos de cistitis són causades per (E. coli), un bacteri que es troba en l’intestí i el colon.

Clínica: Pressió a la part inferior de la pelvis, dolor en orinar, necessitat urgent d’orinar, orina tèrbola, olor de l’orina

Prostatitis Aguda

La prostatitis aguda és un tipus d’infecció bacteriana aguda freqüent, que es diagnostica fàcilment i que sol respondre bé al tractament antibiòtic. El quadre clínic es caracteritza per aparició sobtada amb febre alta, calfreds o tremolors, malestar general, lumbàlgies i intenses molèsties miccionals que poden arribar a la retenció aguda d’orina.

La infecció cedeix ràpidament amb antibiòtics que s’han de mantenir un temps relativament llarg entre sis i vuit setmanes.
És important un cop presentat un episodi agut, el descartar qualsevol causa que en pugués justificar la seva causa. I avaluar les característiques de la pròstata i el bon funcionament de la bufeta de l’orina.

La Hiperplàsia Benigna de pròstata (HBP) consisteix en un creixement excessiu en la mida de la glàndula prostàtica. És molt comú en els homes a partir de 60 anys. Pot produir coma simptomatologia: dificultat per a la micció, Sensació de buidatge incomplet, doll miccional dèbil, goteig postmiccional, augment de la freqüència d’orinar, necessitat de llevar-se a la nit a orinar, urgència miccional. Pot comportar complicacions, especialment si no se la tracta; risc incrementat d’infeccions d’orina, càlculs vesicals, retenció urinària (impossibilitat per orinar, que requereix un sondatge immediat. Insuficiència Renal obstructiva.

Per al diagnòstic cal: Una bona anamnesi, fer el tacte rectal (palpació de la pròstata a través del recte), Avaluació de l’ antigen prostàtic específic (PSA), ecografia renovesicoprostàtica.

Un cop establert el diagnòstic i depenent de les necessitats del pacient es poden emprar diferents tipus de tractaments:

Farmacològics

  • Alfabloquejants
  • Inhibidors de 5a-reductasa
  • Fitoteràpia

Cirurgia

Indicada quan el tractament farmacològic no és suficient, els símptomes afecten de forma important la qualitat de vida del pacient, o quan les complicacions difícilment remetran amb un tractament no quirúrgic. Resecció transuretral de pròstata (RTU): eliminació de part de la pròstata a través de la uretra.

  • Adenomectomia Retropúbica: amb una incisió a la part baixa de l’abdomen.
  • Enucleació Prostàtica amb làser. Es realitza la mateixa intervenció que l’adenomectomia retropúbica via oberta però sense necessitat d’incisió a la pell, ja que a l’emprar el làser ens permet realitzar l’intervenció a través de l’uretra. Permet tractar pròstates de gran volum. Aconsegueix resultats similars però amb menys pèrdua de sang, disminució de la necessitat de transfusions i un postoperatori més ràpid.
  • Vaporització Prostàtica amb làser: Es realitza via transuretral i permet vaporitzar el teixit prostàtic, és l’equivalent a la RTU de pròstata, però al realitzar-se amb làser, disminueix el risc de pèrdua de sang, disminuint la necessitat de transfusions i el postoperatori és més ràpid.

(Per tal d’optimitzar el diagnòstic i el seguiment, disposem d’una unitat només dedicada a la realització del control de la pròstata practicant totes les proves pertinents així com una fluxometria i una enquesta IPSS (International Prostate Symptom Score ))

La vasectomia és un mètode anticonceptiu d’esterilització i habitualment permanent, consistent en la lligadura i secció dels conductes. Produint, en poc temps que el semen no contingui espermatozoides.
Sota anestèsia, es fa una petita incisió en la part anterior de l’escrot. Els conductes seminals es tallen i es lliguen després d’extreure un segment, de manera que els dos extrems de cada conducte queden nuats i separats entre si. Un cop feta l’intervenció s’ha de realitzar un seminograma de control passats 2-3 mesos per confirmar que ja no hi ha espermatozoides presents en el semen.

És important remarcar els següents punts:

  • No existeix la “vasectomia reversible”, tota vasectomia es fa amb ànim d’irreversibilitat. Si en un futur, es vol recuperar la fertilitat, s’ haurà de realitzar una vasovasostomia o bé biòpsia testicular per a obtenir espermatozoides i fecundació artificial.
  • La vasectomia no implica cap canvi hormonal ni sexual.
  • Després d’una vasectomia no es perd l’ejaculació

La fimosi és una anomalia de la pell del penis (prepuci) que altera la mecànica d’aquest òrgan. I per tant impedeix la retracció completa del prepuci deixar el gland al descobert. Al contrari del que molta gent pensa, no és un patologia exclusiva de l’edat infantil, podent –se presentar a qualsevol edat i que si no es soluciona pot comportar, dificultat en l’erecció, molèsties durant les relacions sexuals. Deixada a la seva evolució natural, amb el pas dels anys pot produir una insuficiència renal obstructiva al no deixar buidar la bufeta, o desencadenar un càncer de penis.

La solució consisteix en operar quirúrgicament realitzant la circumcisió

És la disciplina mèdica que s’encarrega de les patologies pròpies de l’aparell reproductor masculí.

Disfunció erèctil

Abans anomenada impotència, és una situació en què no hi ha una adequada erecció del penis davant dels estímuls sexuals, que permeti la introducció del penis a la vagina.

Hi ha diferents causes:

  • Causes per problemes físics s’anomena DE orgànica
    Tipus de DE orgànica:

    • Vascular (falta d’aport sanguini)
    • Hormonal (falta de testosterona)
    • Neurològica: (afecció dels nervis)
  • Per problemes psicològics, principalment degut a pensaments de por de no obtenir la erecció. Anomenada DE psicològica
  • Per problemes orgànics i psicològics alhora, anomenada DE mixta.

Tractament:

  • Canvis a estils de vida saludables
  • Fàrmacs:
    • Via oral: inhibidors de la fosfodiesterasa 5.
    • Via intracavernosa: és a dir una injecció al penis
  • Mecànic:
    • Anelles constrictores, es col·loquen a la base del penis
    • Dispositius de buit
  • Quirúrgic: És el darrer recurs, i consisteix en la implantació d’una pròtesis de penis, les més aconsellables són les hidràuliques, que tenen un mecanisme que permet la reversibilitat de la posició erecte del penis.

Control del SDT

Síndrome del dèficit de Testosterona

Fertilitat en l’home

Estudi mitjançant seminogrames per avaluar i objectivar el grau d’infertilitat masculina i realitzar el tractament adient.

En cas de pacients vasectomitzats, podem realitzar la vaso-vasostomia

És la part de la urologia encarregada del diagnòstic i tractament del càncer a l’aparell urinari.

Càncer de Bufeta

El càncer de bufeta fa referència a qualsevol dels diversos tipus de tumors malignes que s’ubiquen a la bufeta de l’orina.
Es distingeixen el càncer superficial de bufeta del càncer invasiu. Si el càncer continua sent superficial, sol cursar amb un bon pronòstic, mentre que el càncer invasiu de la bufeta és molt més greu i requereix tractament agressiu. El tractament del càncer vesical gira en funció de la seva extensió, pel més superficial generalment es resol amb resecció transuretral de bufeta i quimioteràpia o inmunoteràpia intravesical. Per l’invasiu, si l’estadiatge o permet greu cal la cistectomia radical (extirpació de la bufeta), crear una conducte ileal (bricker) que comporta portar una bossa per on surt l’orina enganxada a l’abdomen o bé fer una neobufeta utilitzant budell, en aquest cas l’orina segueix sortint per la uretra.
La forma de presentació més habitual és en forma d’hematúria, és a dir orinant sang, síndrome miccional (picor coïssor a l’orinar). Per el diagnòstic emprem: la ecografia, la cistoscòpia i les citologies.

Càncer de Pròstata

El Càncer de pròstata, és una malaltia en què el càncer es desenvolupa en la glàndula prostàtica. Es desenvolupa més freqüentment en homes d’uns cinquanta anys. En la majoria dels casos es diagnostica a través de l’examen físic o bé per anàlisi, com la prova PSA (Antigen prostàtic específic). Les sospites de càncer de pròstata es confirmen extraient una mostra de la pròstata (biòpsia de pròstata). A vegades és necessari realitzar al llarg del temps vàries biòpsies a un mateix individu, per tal de descartar que es trobi afecte d’aquesta patologia. Els membres d’urologiagirona, han dedicat esforços i han participat en vàries investigacions per perfeccionar tècniques menys invasives que ajudin al diagnòstic del càncer de pròstata com són: la ressonància magnètica amb espectroscòpia, la difusió o el contrast en ressonància magnètica.

Tractament:

El tractament del càncer de pròstata és summament individualitzat, han de considerar molts factors: L’edat i l’esperança de vida, les preferències del pacient pel que fa als efectes secundaris associats a cada tractament, l’estadi i el grau del càncer.

  • Conducta expectant: degut al fet que el càncer de pròstata sovint creix molt a poc a poc, si el pacient és gran o pateix altres malalties greus no és necessari tractar el càncer de pròstata. Normalment es realitzen determinacions del PSA en sang i tacte rectal de forma periòdica.
  • Cirurgia: La prostatectomia radical és la cirurgia que es realitza amb la intenció de guarir el càncer de pròstata.
    Prostatectomia radical retropúbica: Cirurgia amb ferida oberta
    Prostatectomia radical laparoscòpia: Cirurgia amb ferides de tròcars
    Efectes Secundaris: Incontinència d’orina, disfunció erèctil.
  • Radioteràpia: La radiació tracta el càncer de baix grau que es troba confinat a la pròstata o que només ha envaït teixit veí. Hi han vàries tècniques externes i internes. Els efectes secundaris són els mateixos de la cirurgia i els propis de la radiació dels teixits veïns, com són: la rectitis actínica i la cistitis ràdica.
  • * Altres tècniques: HIFU, Crioteràpia: encara no estan acceptades com a tractament primera línia per la majoria d’associacions urològiques nacionals i internacionals

Tractament hormonal: està dirigit a aquells pacients que no sòn tributaris d’un tractament radical i ens permet mitjançant l’administració d’hormones, frenar l’evolució de la malaltia durant un cert temps.

Càncer de Ronyó

És aquell que es desenvolupa al ronyó. N’hi ha de dos orígens segons la regió que afecti del ronyó, si s’afecta el sistema col•lector: pelvis calzes, urèter, és de al mateix família que el càncer vesical. Si el seu origen é en el parènquima renal és d’un altre tipus. Normalment si l’estadiatge de la malaltia ho permet el tractament d’elecció, és la cirurgia radical mitjançant una nefrectomia, que pot realitzar, via oberta (Amb una ferida quirúrgica oberta o laparoscòpica. Depenent del tipus de tumor que sigui hi ha altres tractaments de segona línia que poden ajudar al tractament.

Càncer de testicle

És un càncer ubicat als testicles. És possible que aquesta mena de càncer es manifesti al tòrax a l’abdomen. És el tipus de tumor maligne més comú entre els joves, en l’ edat compresa entre quinze i quaranta anys. L’extirpació del testicle és sovint suficient per a curar al malalt (orquiectomia). Aquesta malaltia té un índex de curació força alt, de l’entorn del 90%. En ocasions i segons l’estadiatge es precisa de Quimioteràpia, Radioteràpia i operacions més complexes per assolir la curació del pacient.

La litiasi renal és un trastorn que afecta al sistema urinari on es formen càlculs (pedres en el ronyó o en les vies urinàries, deguda a lacristal·lització i precipitació de compostos de l’orina. Aquest es pot quedar en el ronyó o pot desprendre’s i anar baixant per l’urèter, produint un còlic nefrític. N’hi ha de diferent composició:oxalat càlcic, àcid úric, estruvita, cistina.

Les litiasis necessiten de tractament per curar les molèsties i evitar futures complicacions, el tractament pot consistir a grans trets:

  • Tractament mèdic expulsiu.
  • Ureteroscòpia amb litotrípsia amb làser (és una intervenció on s’accedeix a l’urèter via endoscòpica i es trenca i es treu la litiasi.
  • Litotrípsia extracorpòrea per ones de shock; sense necessitat de cirurgia es transmeten una sèrie d’impulsos sobre la pell que arriben fins a la pedra, la trenquen i després aquest fragments s’expulsen.
  • Cirurgia oberta, Cirurgia percutània.

És importat un cop resolta la litiasi, fer un estudi metabòlic per evitar que se’n generin de noves.

És la part de l’urologia dedicada a realitzar intervencions per conservar o recuperar el bon funcionalisme de l’aparell excretor i reproductor masculí.

És la part de l’urologia dedicada a corregir totes les alteracions de l’uretra. El conducte que s’encarrega de portar l’orina i els semen a l’exterior des dels òrgans on es fabrica.

La patologia uretral prínceps és l’estenosi d’uretra, és a dir l’aprimament de la llum de l’uretra que es pot produir per múltiples causes. El tractament és eminentment quirúrgic, podent ser realitzar segons l’ubicació: una uretrotomia interna endoscòpica, és dir un tall fred de l’uretra a nivell d’on hi ha l’estretor a través del mateix conducte uretral. Els seu rendiment en determinades ocasions es força alt tot i que acostuma a recidivar l’estenosi, precisant llavors de tècniques de cirurgia oberta més complexes. Aquestes en ocasions precisen d’injerts (teixits d’altres parts del cos) per poder-se dur a terme. Darrerament s’ha vist que un dels millors injerts que hi ha és el de mucosa bucal.

L’equip urologiagirona, s’ha format específicament en aquest tipus de cirurgia, i ha dut a terme amb èxit nombres intervencions complexes utiltizant injerts de mucosa bucal. És important en aquest tipus d’intervencions, un acurat diagnòstic, triar la tècnica més simple i alhora més resolutiva, tenir una experiència prèvia àmplia i l’utillatge adïent.

La incontinència urinària pot ser de tres tipus:

  • D’esforç
  • D’urgència
  • Mixta

Per al correcte diagnòstic cal una adequada anamnesi i la realització d’una bona exploració física així com d’un estudi urodinàmic.

D’esforç: és una pèrdua d’orina que es produeix en realitzar un exercici, en tossir, riure o esternudar. És un problema comú en les dones i se la pot tractar per mètodes quirúrgics o no quirúrgics.

  • Tractament no quirúrgic: Rehabilitació del sòl pèlvic
  • Tractament quirúrgic Cabestrells uretrals Colposuspensión

De Urgència: Precisa de tractament mèdic concertat amb fàrmacs anticolinèrgics principalment.

Mixta: Quan coincideixen símptomes d’urgència i d’esforç.